Manifest de la CUP Garrotxa en motiu del Dia de la Dona Treballadora

En el marc de l’actual context de lluita i autoorganització popular per la independència i el socialisme als Països Catalans cal que situem en un punt central la superació de les contradiccions sistèmiques de gènere i sexe, és a dir, l’opressió, dominació i explotació de les dones.

Les dones constituïm la meitat de la població mundial. Realitzem les dues terceres parts del treball que es fa al món. Guanyem el 10% dels salaris totals i només disposem d'un 1% de la propietat mundial. Aquestes dades evidencien que avui, 8 de març del 2013, Dia Internacional de les Dones Treballadores, el sistema patriarcal continua reforçant les seves cadenes i enforteix la seva opressió fent còmplices els homes i el conjunt de la societat d’aquesta injustícia.

Les dones som les eternes treballadores i productores de benestar social des de l’esfera privada, la llar. Som les proveïdores de cures i de consum a través de la nostra força de treball que tot i ser necessària és,  invisible pel capitalisme–patriarcal. Som les que veiem com les nostres condicions materials i de vida han empitjorat des de l’entrada de la crisi, l’any 2007. En un moment de contundents retallades econòmiques i de drets en el sector públic, com són l’educació, i la sanitat i els serveis socials, té com a conseqüència l’assumpció obligada de tots aquests serveis i tasques educatives, de salut,  higiene, cures, alimentació, reproductives,  en la llar, i per tant, en la dona. Perquè la lògica de la nostra societat es basa, encara ara, en la divisió sexual del treball.

Així doncs, un cop retallats tots aquells drets de benestar bàsics per les dones, que podien suposar un avenç perquè poguéssim alliberar-nos  de les tasques que històricament ens  predestinaven a l’esfera dels no – drets. Un cop retallats de nou els nostres  salaris (tot i cobrar menys que un home treballador), i també els nostres llocs de treball dins el mercat regulat. Les dones ens convertim un cop més, en la història de les crisis del capitalisme, en l’exèrcit de reserva, és a dir,  en aquelles treballadores que tornen a ser expulsades del mercat de treball regulat, perquè ja no som necessàries pel sistema. Així doncs, no feina, no drets bàsics del sistema públic, i per tant no recursos econòmics, les dones catalanes ens veiem forçades, al segle XXI, a un retorn a la llar. Per què? Perquè la nostra força de treball torna a ser necessària per a suportar tots aquells serveis que hauria d’oferir una hipotètica societat de benestar, i que en temps de crisi es veu profundament retallada. I això té un nom: Esclavatge laboral de les dones. I, uns culpables: Partit Popular , Convergència i Unió, i tots aquells partits i institucions que legitimen aquesta situació de retallades, és a dir, les seves institucions polítiques, l’església com a garant de la ideologia patriarcal i justificadora del rol tradicional de les dones dins la família i la societat, les direccions de sindicats grocs i la patronal, que  en conjunt continuen perpetuant l’explotació i la dominació de les dones als Països Catalans.


Però si la situació econòmica i de retallades és una de les qüestions determinants, el terrorisme d’estat contra les dones,  n’és un altre. I amb això ens referim a les darreres lleis anunciades pel govern central,  del regne d’Espanya.  I si d’alguna cosa ens alertem és del perill en el que es troba el dret a l’avortament. L’imminent reforma  del codi penal  que té per objectiu tornar a penalitzar l’avortament posant-lo com a delicte, representa un atac de l’Estat Espanyol contra les dones. Avortar fora dels supòsits que el Partit Popular estableixi, suposarà un delicte i per tant la persecució i repressió de les dones. Una reforma de llei que esdevindrà la més restrictiva de la historia pel que fa a supòsits. Així doncs, estem davant la cacera de bruixes del segle XXI.

En aquest sentit, no podem oblidar tampoc les limitacions del sistema sanitari públic català, dins de la Comunitat Autònoma  de Catalunya ja que Avortar en el nostre sistema sanitari, des de l’establiment de la llei de l’avortament l’any 2010, és quasi impossible degut a la limitació econòmica. El cost de l’avortament ha de ser assumit per part de les noies i dones que vulguin interrompre el seu embaràs, i posteriorment, la Generalitat retorna aquests diners. Aquesta situació només es pot titllar d’injusta, vulnera els nostres drets fonamentals i genera importants desigualtats d’accés als serveis públics. Així doncs, ni tant sols a Catalunya, a dia d’avui, existeixen garanties legals, econòmiques i socials per a poder exercir aquest dret fonamental, per a les dones.

Però tant important és poder decidir avortar com poder decidir ser mare. I, en aquest país, ser mare i gaudir d’unes condicions òptimes a nivell econòmic, salarial, laboral, d’autonomia i de salut és, encara ara, una utopia somniada per a la majoria de dones i mai aconseguida. A més, tampoc no es vol que totes les dones siguin mares. Mentre d’una banda es limita el dret a l’avortament, per l’altra també es limita el dret a la reproducció a lesbianes i dones solteres obstaculitzant el seu accés a les tècniques de reproducció assistida en la sanitat pública. Així doncs, quan des del feminisme cridem “dret al propi cos” ho fem defensant el dret de les  dones a poder decidir quan i com volem ser mares, el dret a no ser-ho, quin model familiar volem construir, com volem decidir sobre nosaltres mateixes, sobre els nostres cossos  i sobre les nostres vides.


No podem oblidar l’augment de la violència contra les dones, en les seves diferents expressions i (moltes vegades invisibles als nostres ulls). Formes de violència implícites i explícites que s’han accentuat entre els més joves, i que tenen com a punt i final, i en el pitjor dels casos, la mort de moltes d’aquestes noies i dones al Principat, al País Valencià i les Illes Balears. Ens estem referint a la Sabrina,  la Sílvia, la Natalya, l’Antonia, la Maria Rosa, l’Amparo, l’Anna, la Manpret K, la Rhino, l’Elisa, la Carmen, la Karina, la Ione Elisabet, la Encarnación, la Yajaira M., la Bolívia Elisabeth, l’Elisabeth C., etcètera. Totes elles víctimes del terrorisme masclista de la societat i dels seus companys, durant els anys 2011 i 2012.


I amb aquest context, els insuficients programes i la manca de voluntat política per acabar amb la violència contra les dones fa còmplices del terrorisme masclista als partits polítics i a gran part de la societat.
La CUP som el cavall de Troia de la classe treballadora. I som també les amazones; dones i lluitadores feministes d’aquest país que hem nascut per vèncer, i viure en uns Països Catalans feministes i sexualment lliures entre dones i homes.  Més de trenta anys fermes en la mateixa batalla feminista, i així seguirem a peu de carrer. Però hem de lamentar que també han sigut trenta anys de continua violència contra les dones, d’invisiblització i de retrocés en els nostres  drets bàsics. La igualtat formal entre homes i dones ha esgotat les seves vies com ho ha fet l’autonomisme català. Ha sigut una fal·làcia que no ha fet més que invisibilitzar durant tots aquests anys la situació  de dominació i explotació de les dones. Així doncs, hem de buscar noves formes de relació entre les  persones que garanteixi una igualtat real.


I es per  tot això que la CUP no només serem crítiques amb l’immobilisme i el silenci institucional, per continuar permetent aquesta insofrible situació del 50% de la població. Sinó que a més, exigim que, la política feminista passi a mans del moviment feminista català, per a garantir uns nous models de relacions laborals, econòmiques i entre persones,  basades en la dignitat, l’equitat i la  justícia per les dones. Les institucions del Principat, com també les valencianes, les balears i les de la Catalunya nord, han quedat buides de legitimitat política per a continuar fent  política en nom de nosaltres, les dones.


Per acabar, i com deia una històrica lluitadora i activista feminista, lesbiana, socialista i independentista dels Països Catalans, Maria – Mercè Marçal:
A l’atzar agraeixo tres dons: Haver nascut dona,
De classe baixa i de nació oprimida.
I al tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Així doncs, totes al carrer  el dia 8 de març. Contra l’ofensiva patriarcal i capitalista, desobediència feminista!
Visca la Terra!